Arribada a Edimburg

Ja hi he tornat! I és que, des que vaig començar les classes (Després de 6 anys, m'he deixat la carrera de Física per una altra de Programació de Vídeo-jocs, i aquesta l'he agarrada amb molta força i motivació), no tinc massa temps de passar-me per ací.

A més a més, m'havia costat molt de continuar perquè tenia pensat d'escriure els meus viatges amb un esquema diferent, ja que aquest blog s'ha convertit bàsicament en això: en un blog de viatges. Ara, no només contaré les meves experiències, sinó que també donaré algunes dades interessants que podrien ser molt útils per a altres viatgers. Intencions de convertir-se en una guia de viatge? Potser, o pot ser es transformarà en quelcom diferent. Doneu-me temps, que aniré polint-lo post a post. Tan de bo us agrade el nou format.

---

Després de mirar opcions i mitjans de transport, vaig arribar a la capital escocesa amb tren. Des de Glasgow no hi ha molta distància, així que l'hora i mitja aproximada de trajecte se'm va passar volant. El preu del bitllet era de 9,70£ (vora 10,60€) des de Glasgow Central fins a Edinburgh Waverley (en altres paraules, l'estació central). No hi vaig veure molts problemes en quant a freqüència d'eixida dels trens, com que són ciutats properes, cada poc en sortia un.

En arribar allí, el primer que crida l'atenció és el palau que es troba junt a l'estació (el qual realment és un hotel de cinc estreles) i el famós Castell d'Edimburg il·luminat (era de nit quan hi vaig arribar), visible des de tot el carrer Princes (el qual és una de les eixides de l'estació de trens), sobre els jardins del mateix nom, clavat dalt de tot de la muntanya i donant un aspecte certament fantàstic (sí senyors, açò és Escòcia!).


Com és normal, el primer que vaig fer fou buscar l'hotel on tenia reservada una habitació. No era molt lluny, menys d'un kilòmetre de distància fins al número 3 del carrer Forth, així que es podia recórrer caminant sense que la maleta resultara massa càrrega.

L'hotel Regent House era xicotet, però prou acollidor i amb moltes comoditats, sense oblidar la proximitat al centre. L'única incomoditat, tot i no ser res important, va ser pujar una maleta a un tercer pis sense ascensor per unes escales estretes i circulars. I gens malament de preu. És clar que això depèn de la temporada i de la disponibilitat, però el que vaig pagar jo per una habitació individual privada amb bany, entre setembre i octubre, va ser de 46,40€ per nit.

Amb el "centre de descans" a punt, era hora d'anar a prendre alguna cosa i conèixer de prop la vida nocturna abans d'anar a dormir i preparar-se al dia següent per veure la ciutat diürna.

En quant al sopar, hamburguesa enorme fregida: tota una bomba de greix que, m'atreviria a dir, és típica escocesa. En realitat, qualsevol aliment arrebossat i fregit es podia trobar per aquells llocs, sense oblidar-nos del fish & chips, producte estrela de la gastronomia ràpida britànica.

A un pas de l'hotel i dels locals de menjar hi havia alguns pubs i discoteques, fàcilment visibles per la quantitat de gent jove, molt jove, que es trobava pel carrer. De tota manera, la zona amb més moviment nocturn està a l'Old Town, o Poble Vell, i els voltants de la Royal Mile, freqüentada per universitaris i turistes.

De l'Old Town i de la resta d'Edimburg ja en parlaré en el següent missatge, per no fer aquest molt més llarg, i perquè ja tenia ganes de tornar a publicar.

Glasgow en bus, 2 / La vida d'estudiant

Continuem amb el mateix autobús del post anterior per acabar de visitar aquesta ciutat escocesa. I, com ja vaig comentar, aprofitaré també per contar, de manera molt breu, un poc de l'estil de vida que més m'agrada, el dels estudiants.

Glasgow compta amb tres universitats (quatre, si considerem que els campus més propers de la UWS estan a menys de 10km). Una d'elles, la més espectacular de totes (i la segona més antiga del país) és la Universitat de Glasgow, amb el veritable aspecte d'un castell, torre inclosa, i no és d'estranyar quan té al voltant dels 560 anys (a la foto, l'edifici més al fons, a la dreta. El de l'esquerra roig, el qual sembla un palau, és la Galeria d'Art & Museu Kelvingrove).

Aquesta universitat alberga uns 20.000 estudiants. Recordant que no és la única (les altres tres tenen un nombre similar d'estudiants), i sabent que tota l'àrea metropolitana glasgoviana(?) suma milió i mig d'habitants, hom pot imaginar-se la quantitat de gent jove que ha d'estar-hi establida, amb la consegüent oferta cultural i d'oci que s'hi pot trobar.

La nit a Glasgow, segons diuen, és molt animada, malgrat que jo no he pogut viure-la. Bàsicament perquè setembre és un mes en què els estudiants encara estan "adormits", fins i tot per a eixir de nit (al menys, a aquesta conclusió he arribat després de tants anys com a universitari a Burjassot o, de manera més general, a València). També hi compta que era principi de setmana...

Tot i així, sí vaig poder comprovar que tot és ple de bars, pubs, i altres locals per l'estil, a banda de botigues de moda (ja vaig explicar que Glasgow és una ciutat per anar de compres). Així doncs, està assegurada la diversió, la festa, el lleure... la beguda (és clar, estem al país del whisky!).

Precisament, hi ha una història (més que una història, una raó) sobre un fet ben curiós que "pateixen" alguns monuments de la ciutat sovint. Tan sovint, que és una mena de tradició i objecte de record per als turistes, fins i tot.

Segurament, en veure la foto endevineu per on vaig. I si no ho sabeu, jo us explique l'anècdota. Resulta que el recorregut en autobús passa per unes quantes estàtues les quals porten un con de tràfic al cap. Al menys, quan jo vaig passar, vaig veure un parell d'elles, però no sempre estan allí ja que la policia els sol retirar.

L'estàtua del Duc de Wellington (a la foto) és la més "tradicional", per dir-ho d'alguna manera. Si hi ha sort, com al meu cas, també es pot gaudir de contemplar el seu cavall amb tan atípic ornament.

Doncs bé, la història en qüestió és molt simple i absurda. Només es tracta d'una gamberrada que va començar una nit en què un home anava ben borratxo i se li va ocórrer de posar-li a aquest duc un con al cap. Agradava tant als locals que, quan li llevaven el barret, no trigava en aparèixer algun altre valent que el tornava a posar.

Vist així, sembla una llegenda urbana més que no una explicació convincent. Però els d'allí asseguren que això, a més a més, és un símbol del seu caràcter en contra de l'autoritat.

Ves per on, que tot està relacionat. No hi ha res més rebel que un universitari!

Ruta autobusera per Glasgow

Per fi hi tornem! Ja que aquesta ciutat estava a mig recórrer, és hora de pegar voltes fent-hi una ullada general... en autobús, com no!

El trajecte comença a la cèntrica Plaça George, on es troba l'Ajuntament (o City Chambers) l'antic edifici del Banc d'Escòcia a Glasgow, i l'estació de trens de Queens street, entre d'altres edificis. A més d'un munt d'estàtues i monuments, com el que rememora als caiguts durant la Primera Guerra Mundial.

El dia acompanya, o al menys de vegades, doncs allí he pogut comprovar allò que es diu que a Escòcia s'hi poden veure les quatre estacions de l'any en un mateix dia. Així com en aquesta foto sembla estar el Sol ben present, junt amb alguns núvols, en qüestió de moments es posava a ruixar, tot i que no per gaire temps i de manera molt suau.

De fet, a 700m d'allí, al següent punt de la ruta, és a dir, a la Catedral i la Necròpolis (la qual vaig anar a visitar a peu posteriorment, amb pluja inclosa, per descomptat), el cel ja es veu gris en la foto.

En veritat, tanta grisor pega molt amb aquell lloc. La Catedral, d'un color fosc, i la Necròpolis, un turó ple de camins per on passejar i tafanejar làpides antigues... Té el seu punt amb pluja. A més a més, les vistes al temple des d'allí donen una bona perspectiva de la grandària d'aquell edifici.

Però com és Escòcia, els núvols donen pas de seguida al Sol, de manera que a les següents parades, com la cruïlla de Glasgow Cross , amb el campanar Tolbooth, o el Palau del Poble, tot és llum. La foto de la dreta és un edifici anomenat Templeton on the Green, i el People's Palace quedaria a la dreta de la font.

Aquest palau és un museu d'història local sobre la ciutat i els habitants de Glasgow, o "d'història social", com recorde haver llegit allà. Pegat a l'edifici per la part posterior hi ha una construcció de cristall a mode de jardí botànic, coneguda amb el nom de Jardins d'Hivern.

El següent tram del recorregut passa per tornar al punt de partida, i me'l reserve per a més endavant perquè té, potser, un enfocament més estudiantil. I, per altra banda, perquè els posts no es facen tan llargs.

Ja ho tinc bé

Doncs sí. Fa 11 dies que he arribat a casa des d'Amsterdam i encara no he donat senyals de vida al blog, així que ja ho tinc més que bé.

Llevat dels caps de setmana, des que he tornat, no he fet altra cosa que prendre'm unes vacances per descansar del viatge i del treball de tot l'estiu, trobar-me de nou amb els amics, tornar a l'entrenament de kung fu, dormir, menjar, gossejar, etc. En realitat, tampoc està gens malament, no?

Però ja és hora de reprendre la Nau. No contaré, però, les vivències per la capital neerlandesa, ni els maldecaps que vaig patir des del primer moment en què començava la tornada a casa. Al menys de moment.

Primer tinc pendent d'acabar els posts sobre el viatge de l'any passat a Escòcia. Així doncs, aquesta setmana aviat "tornarem" a Glasgow.

No se n'aneu massa lluny que aviat hi haurà actualitzacions i la Nau pegarà a volar de nou.

La Nau alça el vol

Per fi. Ja estic de vacances! I amb elles, han arribat també els viatges.

En aquesta ocasió, com ja vaig avançar anteriorment, la destinació serà Amsterdam, on hi estaré des de demà (avui, segons el rellotge) fins divendres, amb ganes de diversió i de fer maldats.

Per començar a donar-li un poc d'ambient neerlandès a la Nau, i com que és tradició en cada post on avise d'un proper viatge, no m'he pogut resistir de googlejar una imatge de benvinguda especial per a l'ocasió.


Si no m'he enganyat, l'església de darrere ha de ser la de Sant Nicolau, visible des de l'Estació Central (el lloc on més vaig romandre la darrera vegada que hi vaig anar, al 2006).

Tindreu notícies meues molt aviat.


PS1. A hores d'ara, acabe de fer les reserves d'allotjament, no tinc absolutament res de l'equipatge preparat, i demà tinc molta feina per fer abans que l'avió s'enlaire allà les 15:40h.

PS2. Finalment, he desistit d'un últim post-farcit sobre les festes de Rafelbunyol, doncs vaig poder gaudir-les ben poc. Aleshores, queda pendent per a l'any següent.

Sol i platja al Perelló

Com que ja són algunes les ocasions en què m'heu preguntat on treballe (si no pel blog, pel facebook o altres mitjans), i com que estic a base de posts-farcit, aprofitaré per mencionar el poble on, podria dir, passe els estius.

No és que estiga a cap apartament o caseta vora la mar a El Perelló, de fet quasi tots els dies toca fer viatge de 30 minuts des de Burjassot fins allí («quasi tots», si no em quede a dormir per allí després d'una nit de festa, a l'epicentre de la Ruta del Bakalao als anys 90, per cert), però estic més temps en aquell poble, pedania de Sueca, que en altre lloc.

I sembla graciós que, tot i treballar a una botiga de menjars per a emportar a menys de 200 metres de la mar, no haguera anat encara a visitar la platja. Al menys no fins la setmana passada. Prova d'allò és la foto.


Pròxim objectiu, anar a la mar i banyar-m'hi (en aquesta ocasió només hi vaig anar per prendre la fresca, el sol, i per dinar).

PS. Probablement, penúltim post-farcit d'una temporada poc prolífica (el darrer serà sobre les famoses festes, ja imminents, de Rafelbunyol, al nord de l'Horta Nord). Tornarem doncs a engegar la Nau per acabar de contar la meua estada a Escòcia l'any passat i per escriure sobre el meu proper viatge (per segona ocasió) a Amsterdam, durant la segona setmana de setembre.

Les cascades Victòria

Què millor per sobreviure a un dia tan calorós com el d'avui per anar a Zàmbia i banyar-se a les cascades Victòria, un dels racons més impressionants de la Terra. Heu llegit bé: CASCADES.

No, no es tracta de cap broma, ni la imatge està manipulada (o al menys això crec). En aquell salt d'aigua es forma una mena de piscina anomenada Piscina del Diable o Devil's Pool, en la qual hom s'hi pot banyar en èpoques de baix cabal, gaudint d'unes vistes immillorables.

BON ESCABUSSÓ!

Nau sense combustible

No. Òbviament, l'estiu no és bona època per escriure al blog. És el problema de treballar al món de l'hostaleria...

D'aquesta manera és clar que no hi ha ganes d'escriure, però és que tampoc no arriben les paraules per tal de bloguejar. A falta de combustible, temps i altres coses, i incapaç de penjar oficialment un "tancat per vacances" a la nau (si és que se'n poden dir, de vacances), em pense que la millor opció és dedicar una temporada als posts de farcit. Per tal de no tenir això mort, hi publicaré escrits simples i no massa llargs, en altres paraules, frescs i ideals per als dies tan calorosos que molts estem patint.

La nau pot estar al garatge, però l'aire condicionat és encès!

Viatgers a Tôkyô

Encara continuem amb el parèntesi del tour escocès (són les meravelles de la meua nau, que pot recórrer milers de kilòmetres en poc de temps...) per fer una breu visita a la capital del país del Sol Ixent.

Ahir diumenge van emetre a Cuatro una nova edició del conegut programa Callejeros, una barreja entre el documental i el reportatge d'actualitat, famós a internet pels freaks i altres personatges que hi surten.

Ara, però, han agarrat les maletes i s'han anat pel món a mostrar-nos aspectes molt particulars que poques vegades podem veure als típics documentals de viatges o a les guies turístiques. Així és com ha nascut Callejeros viajeros.


Com deia, ahir emetien un nou reportatge del susdit programa, l'objectiu del qual era Tòquio. I ja que em considere un gran amant d'aquesta ciutat nipona (va quedar clar en el meu rànquing, tot i que potser ara hi faria alguns canvis), no podia quedar-me sense mencionar-ho. És per això que compartisc el vídeo amb tots vosaltres.

No podia ser d'una altra manera, a youtube ja el podem trobar sencer. Això sí, dividit en sis parts. Però com se sol dir: "el que hi ha, juga", i a falta de tenir-lo en millor qualitat per descarregar tot d'una, ací el penje per a qui no l'haguera vist.

Foto del dia

La nau d'Emdennor fa una parada a Glasgow per mirar un moment al cel (tenint cura de no cremar-nos els ulls), doncs si fa cosa de tres mesos vam veure a la foto del dia el trànsit de l'Estació Espacial Internacional davant la Lluna, ara podem gaudir d'una altra nau companya que fa el mateix, davant d'un altre astre, però.


L'astre és, òbviament, el Sol, per això deia que hem de tenir cura de no cremar-nos els ulls en mirar. I la silueta de la nau que s'hi dibuixa és la del transbordador Atlantis, quan anava de camí cap al telescopi espacial Hubble. La foto, feta per la NASA des de la superfície terrestre, va ser obtinguda la primera quinzena de maig, i publicada pel diari El País, on la vaig trobar fa un parell de dies.

Passeu un bon dia!